Realitat

El violí torna a tocar aquella melodia de dolça tristesa. La vida torna a ser de veritat.

La tardor ja és aquí, i el sol estarà massa lluny com per evaporar les llàgrimes.

Però, per sort, encara no plou.

(il·)lògicament parlant

Jo racionalitzo
Tu racionalitzes?
Ell/a racionalitza
Nosaltres racionalitzem
Vosaltres racionalitzeu
Ells racionalitzaran?

Malgrat tot, encara no hem trobat cap conclusió lògica.

Dixit.

17+2+1

No m'agrada que els nombres s'amunteguin en mi.
No m'agrada comptar les hores ni els dies.
No m'agrada racionalitzar el temps.

Però, inevitablement, puc recordar el dia exacte de gairebé tot.
En alguns casos, fins i tot puc dir-ne l'hora.

Puc escriure el meu nom gairebé sencer amb els números de la calculadora.
He arribat a fer llistes (i, per tant, a comptabilitzar) de tot els que és possible (fins i tot dels impossibles).
He comptat dies i quilòmetres.
Els anys i les rajoles del terra de la meva habitació.
També els esglaons de casa i els tallats beguts en un dia.
Les cigarretes fumades, les pulseres que porto.
Hem numerat el nivell de repressió quan tenim molta gent al voltant.
Compto les hores que dormo i les que estic desperta.
Les meves prioritats.
Els segons.
Els estels.

20 anys, per descomptat, no són res.

(Des)ordre

No es tracta de no mirar enrere per tenir menys por. Tampoc de no mirar endavant. Només es tracta de tenir-ho tot ordenat per saber què li correspon a cada moment i què és imprescindible.

És clar que les pàgines passen, i hem de deixar que sigui així. De vegades, fins i tot nosaltres hem de ser la mà que ho permeti.

Si demà plou o fa sol ja no és cosa nostra. L'únic que podrem controlar és des de quin punt de vista mirar-nos-ho.

I si l'ahir no torna és perquè ha de ser així. De la mateixa manera, si el demà no s'avança, és perquè les agulles del rellotge sempre segueixen el mateix ritme.

Així doncs, si no tinc por és perquè avui sé qui sóc i què vull. Si no tinc por és perquè sé que els teus ulls m'ho han dit.

Arriba tard

Ridícula quan començo a notar una llàgrima apunt de caure.
Estúpida quan em reprimeixo les ganes de riure.
Indefensa quan miro al meu voltant i no hi ha res ni ningú.
Petita si penso en el passat i compto anys i mesos.
Mandrosa quan me n'adono que sóc (i he estat durant molt temps) simple espectadora de la meva pròpia vida.
Afortunada per poder comptar els amics amb els dits d'una mà.

Ara no tocava. La crisi hauria d'haver arribat al canvi d'estació. Aquest estiu, però, m'ha agafat d'imprevist.

Bonansa

El temps no existeix fins que mires el rellotge.

Suposo que per això no en duc mai.

A dalt de l'armari

A la caixa -de flors negres i grises, per cert- hi és gairebé tot; l'únic que hi falta és la lluna.

Amb els records closos podré desestimar-te millor.

Espero que la lluna no es despengi.

Ja ho saps

Set lletres em delataven quan et mirava. Si tenia sort, tu no m'apartaves la vista i em contestaves un perfumat "jo també". Set lletres ben posades que potser massa cops vaig repetir-te -em feia por que ho dubtessis-. Encara ara sento la música de la teva resposta. Fins i tot l'apòstrof, l'ignorat apòstrof, prenia vida i olor. Quan vam deixar de sentir l'olor i la música de les nostres mirades, també vam deixar de ser un de sol. I vam caure pel barranc.

La felicitat en sobrets de sucre

La felicitat servida en petites dosis i diluïda en pocs instants. Això és el que em proposo. És molt tòpic, però mai està de més recordar aquests petits plaers. Podeu aportar-hi els vostres petits moments de felicitat per compartit-los. Cada granet de sucre serà dolç com la resta.

Aquí va la primera dosi de plaers petits:

Estar a la terrassa de casa asseguda i deixar que el sol et cobreixi. Notar la brisa de l'aire i l'olor del poble. De fons, una conversa a la ràdio sobre l'occità.

Manual pràctic de la meva vida a partir d'ara o com continuar endavant

Guardaré totes les ungles que em vaig mossegar mentre era amb tu. Deixaré en un calaix totes les pestanyes que em van caure mentre em feies pessigolles. Amb tots els meus cabells escriuré el teu nom. Posaré el comptaquilòmetres a zero per començar de nou. Recolliré les fotografies que feiem mirant-nos i les ordenaré per dates. Repassaré totes les matrícules que em sé per fer que el temps passi més de pressa. Comptaré el nombre de vegades que et vaig dir com t'estimo. I explicaré als nens que em vulguin escoltar contes de princeses que aprenen caminar sense necessitar un príncep. Et definiré tal com ets i procuraré tornar a mirar-te als ulls. No vull dir que ja no sé pronunciar el teu nom perquè no és veritat. Tampoc que vulgui esborrar-te; si ho hagués volgut, ja ho hauria començat a fer.

Aquí dins encara hi ha massa coses que et pertanyen. I que sempre seran teves. Guarda el meu record amb cura. No l'arruguis perquè jo continuaré aquí. Ens hem ofegat en un toll però hem descobert que és més fàcil nedar sense estar agafats de la mà. No dubtis ni un segon que no deixaré, mai, que t'ofeguis.

Ahir, avui i (suposo) demà

M'he amagat darrere uns vidres foscos perquè ningú em pugui llegir els ulls.
M'he fet una cua -no sigui el cas que algun cabell em caigui i faci la forma de la inicial del teu nom-. He caminat amb unes cames que tremolaven potser massa. I la boca em somriu al revès.
Hauria de demanar una talla menys de món: em va gran.
Hem escollit volar. O, almenys, intentar-ho.
I, si no, procuraré (sobre)viure.

Abisme (II)

Davant d'un precipici i sense saber com creuar. Mirava al seu voltant però no hi havia cap pont a la vista. No era gaire ample però tampoc s'atrevia a saltar-lo. Després de pensar com podia creuar-lo, es va resignar i va donar mitja volta. No se n'havia adonat que darrera seu hi havia un tronc suficientment petit com per poder-lo moure i prou ample i llarg com perquè arribés d'una punta a l'altra.

Abisme

Li feia por saltar, no tenir prou empemta com per arribar a l'altra banda. Mirar avall li feia pànic. I és que no havia vist el pont que tenia unes passes enllà.

Tot és fosc

Avui el cel és grisenc. I apagat. I trist:

fa fred i plou.

Ben endins

Només necessitava paper d'arròs i tabac. Però un tabac en concret. O una herba, és igual.
Poso el paper davant meu. De la butxaca me'n trec una bosseta: és plena de records. N'agafo un petit grapat i els poso dins el paper. Ho enrotllo i, amb la vida ho premso. Cal llepar el paper per la banda adhesiva. Amb la saliva deixo la meva essència impregnada allà. Cal també recordar la boquilla: si no en posés, m'arriscaria a ennuegar-me amb el tabac (els records).

Ara només queda encendre la cigarreta. I fumar-te els records. D'aquesta manera, tot quedarà a dins.

Per què mandarina?

Lluito per ser una mandarina. De fet, tots hauríem de lluitar per aconseguir-ho. Mandarina per saber separar cada aspecte de la nostra vida i donar-li un espai on restar-hi. Per no mesclar sentiments que no tenen a veure amb d'altres. Perquè si se n'ha de fer malbé una part, que no afecti a les altres.

No vull ser una poma. Només una mandarina.

Per què festuc?

Festuc perquè m'agrada el color. I el nom. Perquè aquesta paraula em té el cor robat. Festuc perquè ets tu. Tu que et mostres tant fort, que no deixes que qualsevol travessi la closca que duus a sobre. Et tanques, i intentant obrir-te se'm trenquen les ungles.

Això és el que em em passa amb tu. I per això festuc.