A dalt de l'armari

A la caixa -de flors negres i grises, per cert- hi és gairebé tot; l'únic que hi falta és la lluna.

Amb els records closos podré desestimar-te millor.

Espero que la lluna no es despengi.

Ja ho saps

Set lletres em delataven quan et mirava. Si tenia sort, tu no m'apartaves la vista i em contestaves un perfumat "jo també". Set lletres ben posades que potser massa cops vaig repetir-te -em feia por que ho dubtessis-. Encara ara sento la música de la teva resposta. Fins i tot l'apòstrof, l'ignorat apòstrof, prenia vida i olor. Quan vam deixar de sentir l'olor i la música de les nostres mirades, també vam deixar de ser un de sol. I vam caure pel barranc.

La felicitat en sobrets de sucre

La felicitat servida en petites dosis i diluïda en pocs instants. Això és el que em proposo. És molt tòpic, però mai està de més recordar aquests petits plaers. Podeu aportar-hi els vostres petits moments de felicitat per compartit-los. Cada granet de sucre serà dolç com la resta.

Aquí va la primera dosi de plaers petits:

Estar a la terrassa de casa asseguda i deixar que el sol et cobreixi. Notar la brisa de l'aire i l'olor del poble. De fons, una conversa a la ràdio sobre l'occità.

Manual pràctic de la meva vida a partir d'ara o com continuar endavant

Guardaré totes les ungles que em vaig mossegar mentre era amb tu. Deixaré en un calaix totes les pestanyes que em van caure mentre em feies pessigolles. Amb tots els meus cabells escriuré el teu nom. Posaré el comptaquilòmetres a zero per començar de nou. Recolliré les fotografies que feiem mirant-nos i les ordenaré per dates. Repassaré totes les matrícules que em sé per fer que el temps passi més de pressa. Comptaré el nombre de vegades que et vaig dir com t'estimo. I explicaré als nens que em vulguin escoltar contes de princeses que aprenen caminar sense necessitar un príncep. Et definiré tal com ets i procuraré tornar a mirar-te als ulls. No vull dir que ja no sé pronunciar el teu nom perquè no és veritat. Tampoc que vulgui esborrar-te; si ho hagués volgut, ja ho hauria començat a fer.

Aquí dins encara hi ha massa coses que et pertanyen. I que sempre seran teves. Guarda el meu record amb cura. No l'arruguis perquè jo continuaré aquí. Ens hem ofegat en un toll però hem descobert que és més fàcil nedar sense estar agafats de la mà. No dubtis ni un segon que no deixaré, mai, que t'ofeguis.

Ahir, avui i (suposo) demà

M'he amagat darrere uns vidres foscos perquè ningú em pugui llegir els ulls.
M'he fet una cua -no sigui el cas que algun cabell em caigui i faci la forma de la inicial del teu nom-. He caminat amb unes cames que tremolaven potser massa. I la boca em somriu al revès.
Hauria de demanar una talla menys de món: em va gran.
Hem escollit volar. O, almenys, intentar-ho.
I, si no, procuraré (sobre)viure.

Abisme (II)

Davant d'un precipici i sense saber com creuar. Mirava al seu voltant però no hi havia cap pont a la vista. No era gaire ample però tampoc s'atrevia a saltar-lo. Després de pensar com podia creuar-lo, es va resignar i va donar mitja volta. No se n'havia adonat que darrera seu hi havia un tronc suficientment petit com per poder-lo moure i prou ample i llarg com perquè arribés d'una punta a l'altra.

Abisme

Li feia por saltar, no tenir prou empemta com per arribar a l'altra banda. Mirar avall li feia pànic. I és que no havia vist el pont que tenia unes passes enllà.