(Des)ordre

No es tracta de no mirar enrere per tenir menys por. Tampoc de no mirar endavant. Només es tracta de tenir-ho tot ordenat per saber què li correspon a cada moment i què és imprescindible.

És clar que les pàgines passen, i hem de deixar que sigui així. De vegades, fins i tot nosaltres hem de ser la mà que ho permeti.

Si demà plou o fa sol ja no és cosa nostra. L'únic que podrem controlar és des de quin punt de vista mirar-nos-ho.

I si l'ahir no torna és perquè ha de ser així. De la mateixa manera, si el demà no s'avança, és perquè les agulles del rellotge sempre segueixen el mateix ritme.

Així doncs, si no tinc por és perquè avui sé qui sóc i què vull. Si no tinc por és perquè sé que els teus ulls m'ho han dit.

Arriba tard

Ridícula quan començo a notar una llàgrima apunt de caure.
Estúpida quan em reprimeixo les ganes de riure.
Indefensa quan miro al meu voltant i no hi ha res ni ningú.
Petita si penso en el passat i compto anys i mesos.
Mandrosa quan me n'adono que sóc (i he estat durant molt temps) simple espectadora de la meva pròpia vida.
Afortunada per poder comptar els amics amb els dits d'una mà.

Ara no tocava. La crisi hauria d'haver arribat al canvi d'estació. Aquest estiu, però, m'ha agafat d'imprevist.