dijous, 14 d’octubre del 2010
Adéu
Avui fa un any que vaig publicar per últim cop. Avui fa un any, i no m'agrada adonar-me'n. De totes formes, ara ja és igual. Crec que ho deixo estar. Escriure m'ajuda, em fascina, però fa molt temps que no m'hi poso. I tampoc en tinc ganes. Gràcies pels poquets que heu passat alguns minuts regirant per aquí. I gràcies a tu, que no ho saps, però vas ser la principal inspiradora de moltes coses. Au, bon vent i barca nova!
dimecres, 14 d’octubre del 2009
Realitat
El violí torna a tocar aquella melodia de dolça tristesa. La vida torna a ser de veritat.
La tardor ja és aquí, i el sol estarà massa lluny com per evaporar les llàgrimes.
Però, per sort, encara no plou.
La tardor ja és aquí, i el sol estarà massa lluny com per evaporar les llàgrimes.
Però, per sort, encara no plou.
dimarts, 25 d’agost del 2009
(il·)lògicament parlant
Jo racionalitzo
Tu racionalitzes?
Ell/a racionalitza
Nosaltres racionalitzem
Vosaltres racionalitzeu
Ells racionalitzaran?
Malgrat tot, encara no hem trobat cap conclusió lògica.
Dixit.
Tu racionalitzes?
Ell/a racionalitza
Nosaltres racionalitzem
Vosaltres racionalitzeu
Ells racionalitzaran?
Malgrat tot, encara no hem trobat cap conclusió lògica.
Dixit.
divendres, 14 d’agost del 2009
17+2+1
No m'agrada que els nombres s'amunteguin en mi.
No m'agrada comptar les hores ni els dies.
No m'agrada racionalitzar el temps.
Però, inevitablement, puc recordar el dia exacte de gairebé tot.
En alguns casos, fins i tot puc dir-ne l'hora.
Puc escriure el meu nom gairebé sencer amb els números de la calculadora.
He arribat a fer llistes (i, per tant, a comptabilitzar) de tot els que és possible (fins i tot dels impossibles).
He comptat dies i quilòmetres.
Els anys i les rajoles del terra de la meva habitació.
També els esglaons de casa i els tallats beguts en un dia.
Les cigarretes fumades, les pulseres que porto.
Hem numerat el nivell de repressió quan tenim molta gent al voltant.
Compto les hores que dormo i les que estic desperta.
Les meves prioritats.
Els segons.
Els estels.
20 anys, per descomptat, no són res.
No m'agrada comptar les hores ni els dies.
No m'agrada racionalitzar el temps.
Però, inevitablement, puc recordar el dia exacte de gairebé tot.
En alguns casos, fins i tot puc dir-ne l'hora.
Puc escriure el meu nom gairebé sencer amb els números de la calculadora.
He arribat a fer llistes (i, per tant, a comptabilitzar) de tot els que és possible (fins i tot dels impossibles).
He comptat dies i quilòmetres.
Els anys i les rajoles del terra de la meva habitació.
També els esglaons de casa i els tallats beguts en un dia.
Les cigarretes fumades, les pulseres que porto.
Hem numerat el nivell de repressió quan tenim molta gent al voltant.
Compto les hores que dormo i les que estic desperta.
Les meves prioritats.
Els segons.
Els estels.
20 anys, per descomptat, no són res.
diumenge, 19 de juliol del 2009
(Des)ordre
No es tracta de no mirar enrere per tenir menys por. Tampoc de no mirar endavant. Només es tracta de tenir-ho tot ordenat per saber què li correspon a cada moment i què és imprescindible.
És clar que les pàgines passen, i hem de deixar que sigui així. De vegades, fins i tot nosaltres hem de ser la mà que ho permeti.
Si demà plou o fa sol ja no és cosa nostra. L'únic que podrem controlar és des de quin punt de vista mirar-nos-ho.
I si l'ahir no torna és perquè ha de ser així. De la mateixa manera, si el demà no s'avança, és perquè les agulles del rellotge sempre segueixen el mateix ritme.
Així doncs, si no tinc por és perquè avui sé qui sóc i què vull. Si no tinc por és perquè sé que els teus ulls m'ho han dit.
És clar que les pàgines passen, i hem de deixar que sigui així. De vegades, fins i tot nosaltres hem de ser la mà que ho permeti.
Si demà plou o fa sol ja no és cosa nostra. L'únic que podrem controlar és des de quin punt de vista mirar-nos-ho.
I si l'ahir no torna és perquè ha de ser així. De la mateixa manera, si el demà no s'avança, és perquè les agulles del rellotge sempre segueixen el mateix ritme.
Així doncs, si no tinc por és perquè avui sé qui sóc i què vull. Si no tinc por és perquè sé que els teus ulls m'ho han dit.
divendres, 10 de juliol del 2009
Arriba tard
Ridícula quan començo a notar una llàgrima apunt de caure.
Estúpida quan em reprimeixo les ganes de riure.
Indefensa quan miro al meu voltant i no hi ha res ni ningú.
Petita si penso en el passat i compto anys i mesos.
Mandrosa quan me n'adono que sóc (i he estat durant molt temps) simple espectadora de la meva pròpia vida.
Afortunada per poder comptar els amics amb els dits d'una mà.
Ara no tocava. La crisi hauria d'haver arribat al canvi d'estació. Aquest estiu, però, m'ha agafat d'imprevist.
Estúpida quan em reprimeixo les ganes de riure.
Indefensa quan miro al meu voltant i no hi ha res ni ningú.
Petita si penso en el passat i compto anys i mesos.
Mandrosa quan me n'adono que sóc (i he estat durant molt temps) simple espectadora de la meva pròpia vida.
Afortunada per poder comptar els amics amb els dits d'una mà.
Ara no tocava. La crisi hauria d'haver arribat al canvi d'estació. Aquest estiu, però, m'ha agafat d'imprevist.
dilluns, 22 de juny del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)